Crònica Èpica de la Matagalls

Tot començava d'una forma cruel. Deixar a la família a l'estació de Sant Cugat ja em produïa una sensació de duresa emocional que em presagiava que no seria gens fàcil. No hi havia prou amb les hores que estaria caminant en solitud, sinó que a més calia marxar amb prou temps en ferrocarril cap a Barcelona per agafar l'autocar de l'organització cap a  Coll Formic. Més temps en solitud, més temps per pensar i més temps per agobiar-me. Des de la mateixa estació de Sant Cugat ja vaig veure altres participants en la mateixa situació de peregrinatge. A l'estació de Provença l'andana ja demostrava que alguna cosa no era habitual. Tants paios vestits amb malles, maillots, compressions, buffs, bastons,etc...no podia ser casual. Tots amb la mateixa pensada. Motxilla i bosseta de plàstic a la mà amb els queviures previs a la sortida. Jo duia un pastís de xocolata ric en hidrats que m'havia preparat la nit anterior. M'havia de prendre 4 racions.La primera 3 hores abans de la sortida, és a dir, a l'arribar a Coll Formic. Si la imatge de l'estació de Provença ja denotava als vianants que es preparava una grossa, la imatge de l'estació de  Joanic era espectacular. A dins i a fora!! Centenars de marxadors amb els nervis a flor de pell, saludant-se, abraçant-se, i alguns afortunats encara acompanyats de la família abans de despedir-se. La filera d'autocars anava avançant a mesura que entràvem i omplíem un a un tots els busos. Ens esperava l'ascens al Matagalls. Jo vaig aprofitar per intentar fer algun cop de cap. Em va resultar impossible! com quan viatjo en avió, masses nervis, massa tensió. A mesura que veia els rètols de les poblacions que deixava enrera l'autobús m'adonava amb més precisió del significat dels 85 kms que hauria de fer. L'ascens va ser força peculiar. Cada vegada que la filera d'autobusos trobava un cotxe de baixada es montaven uns cristos de Déu! En una ocasió va caldre la presència d'un motorista dels Mossos per a desfer l'embolic que impedia que pujéssim uns i baixessin els altres. Quina imatge! Semblava una etapa alpina del Tour! A mi em restaven més de dues hores per a prendre la sortida. Vaig buscar un bon raconet a l'ombra i molt de mica en mica vaig anar preparant les racions de pastís, la vaselina als peus i altres llocs de fricció corporals, etc... Mentretant, i molt lentament, el rellotge de l'organització penjat de l'arc de sortida anava avançant. Cada minut un grup de 30 marxadors iniciaven la seva travessa. A les 17:23 va ser el meu torn.
Vaig iniciar el camí caminant, però amb ritme alt. No m'atrevia a còrrer . Fins al Pla de la Calma i les fortes baixades posteriors no em vaig atrevir a trotar. Diria que vaig aguantar força estona. De fet passava els primers punts de control i avituallaments amb bon ritme i parcials molt bons. Em va sorprendre molt no trobar beguda envasada a l'avituallament. L'aigua era de font! I la beguda isotònica no era res més que aquella mateixa aigua amb polvos isotònics! Entre la presentació de les olles on es recollia la beguda amb la tassa que proporcionava l'organització a la sortida, i el sabor horrorós, la veritat fou que vaig prendre'm allò amb força recansa i un xic de fàstic fins hi tot. No podia deixar d'hidratar-me, i creia que era millor beure com fos i el que fos. A banda d'hidratar-me, vaig menjar sòlid, i vaig alliberar els peus de les bambes i mitjons per tal de refrescar-los i evitar friccions. Uns 5 minutets, total només em trobava al km 17.  El següent punt d'avituallament era al km 33 al Coll de Poses. Poc abans d'arribar vaig començar a trobar-me malament. De forma molt lleu, però un incipient mareig, i somnolència (ja començava a caure la nit) feien acte de presència. Vaig creure que al Coll de Poses podria recuperar-me, hidratar-me i descansar. Aquest cop, ja no vaig ser capaç de tornar a beure la maleïda beguda isotònica, i vaig optar per beure només aigua. També vaig menjar un xic de plàtan i un sandwich de l'organització, mentre tornava a descalçar-me i tornar a untar amb vaselina els peus. Creient que el mareig desapareixeria amb tot això, enfilo l'ascens al Matafaluga. Quins 14 Kms! Els 5 d'ascens van ser agònics. Marejat, mig adormit, em començaven a venir fàstigs. El meu cap repassava quina podria ser la causa. Deshidratació impossible per la quantitat de líquids beguts i temperatura ambiental. Fatiga? Mai m'havia passat abans! A cap Marató, ni als Monegros l'any passat!! Vaig començar a pensar en els fàstigs amb que em vaig prendre la beguda isotònica! Durant la pujada vaig haver de seure més d'una vegada. Cada cop que seia havia de respondre unes 123 vegades que em trobava bé! Tots els marxadors que em veien en aquella situació s'interessaven pel meu estat lògicament. Em vaig començar a posar nerviós, cosa que em provocava majors mareijos i suors. Fins i tot vaig arribar a vomitar a l'intentar menjar una barreta energètica per si m'ajudava. Tenia dues opcions. Trucar al 112, o continuar fins a Sant Llorenç i plegar allà. Vaig decidir abandonar, però mirant d'arribar a Sant Llorenç. El parcial va ser d'escàndol, però el temps ja no era la meva preocupació. Vaig perdre molt temps. A l'arribar a Sant Llorenç, vaig estirar-me a terra. No podia aguantar més. Vaig espantar-me, tenia por de perdre el coneixement. Quan vaig poder vaig dirigir-me a l'ambulància per a que m'atenguessin. Vaig estar més d'una hora i mitja estirat a l'interior d'una unitat d'atenció mèdica hospitalitzada, on em van punxar per mirar el sucre, pressió arterial, freqüència cardíaca i oxigenació a la sa

ng. Tot ok!! Amb la tranquilitat recuperada, i més d'una hora en repòs estirat, vaig trobar-me molt millor. El mareig anava desapareixent. Vaig sortir de l'ambulància i quan m'acosto a l'avituallament, veig nous sandwitxos i coca-cola!!! Dues tasses de coca-cola van fer que em plantegés d'intentar continuar al següent punt. Descartat que era res greu, no em venia gens de gust trucar a casa a les 3:30 de la matinada. Vaig decidir continuar, no per arribar al final, sinó per trucar a una hora més decent als meus rescatadors. Era al km 46.
Miraculosament la matinada va ser molt plàcida. Em vaig anar sentint cada vegada més bé. El mareig desapareixia, i jo m'ho prenia com un passeig nocturn. Sense quasi pensar vaig arribar a la urbanització Cavall Bernat, després de començar a notar les cames a la pujada del Torrent de les Saleres des de les Arenes. Quin bon avituallament!!! Per primer cop sucs envasats!!! i Donuts!!! Allà vaig veure que hi havia la possibilitat de finalitzar la prova!! I dintre d'un temps força digne. Vaig carregar energies, i vaig decidir tirar cap a Vacarisses. Ja era al km 61! tenia 13 kms fins aVacarisses i 21 fins a Montserrat.
Abans d'arribar a Vacarisses recordo un tram que se'm va fer duríssim! Ple de graons naturals, molt alts, tant de pujada com de baixada. 15 hores abans haguéssin estat ridículs, però a aquestes alçades de la prova els meus genolls patien moltíssim cada graó. Finalment a Vacarisses ja vaig contactar telefònicament amb la família que ja era de camí cap a Montserrat. Arribava!! Els donava instruccions per a que m'esperessin amb el material que necessitava. A l'avituallament de Vacarisses no vaig poder evitar prendre "a relaxing cup of cafe con leche" al veure el rètol de la organització. No podia creure que després de decidir plegar em trobés tant a prop del final!
El tram entre Vacarisses i Monistrol em va semblar molt senzill. No sé si és fruit dels ànims pujats al veure que ja quasi està fet, o que realment no existeix desnivell ni pistes difícils o que molta part és asfalt, però realment va anar tot molt rodat. Quedava la darrera agonia!!
Els darrers tres kilòmetres, quan en portes 82,5, ve l'ascensió al Monestir de Montserrat per La Pista de l'Aigua. Una paret. Ple de graons naturals a la roca. Graons altíssims. Un dolor als genolls inhumà. Però s'havia d'acabar. Pensar en tot el que havia passat, com em vaig refer, la família esperant-me, el dolor, no podia evitar tenir unes ganes de plorar horroroses. El meu sogre em va venir a veure un kilòmetre abans de l'arribada. Hagués pagat diners per veure la cara dels marxadors que m'acompanyaven quan el meu sogre va espetar: "-Falta molt encara! I és un tram molt mal parit!!- va dir. Fins llavors només ens havíem trobat a una colla de mentiders que només feien que animar-nos dient que ja estava fet, que ja arribavem, i que quedava molt poc. Quan arribo a l'inici de les escales que porten al cremallera els meus dos fills grans van començar a còrrer per abraçar-me! Quasi em tiren! Bufffffffff No us explico les sensacions que sents, perquè no ho puc fer per escrit. La meva dona inmortalitzant el moment amb una càmara també m'abraça. Com els estimo! Quin gran momentàs!
Senyores i senyors, ho vaig fer. Vaig arribar! 20 hores i 39 minuts en solitari. Impressionant el gir que van donar els esdeveniments! Una gran lliçó! Un gran aprenentatge! D'això es tractava. El proper novembre l'Ultratrail de Collserola de 74 Kms espera. Allà mirarem de fer millor paper amb tot el que he aprés. Mica en mica. De la lliçó de la Desert Marathon dels Monegros he de dir que a la Matagalls CAP ampolla als peus!!I cap ungla perduda!! Doncs això.....anem aprenent.
Moltes gràcies a tots els que m'ajudeu d'una forma o una altra, com per exemple el company d'entrenaments Arnau i en especial a la meva dona per la paciència, ajuda i suport!
Demaneu la lluna, que la lluna anirà venint!