Les meves tesis conspiratives o no del vol MH370

No puc evitar donar-li voltes. És com quan algú t'explica un enigma o prova de capacitat lògica i t'obsesiones a pensar-hi fins a trovar alguna explicació. Quina explicació possible hi ha per a que un avió comercial perdi contacte amb controladors, es desviï 180 graus, i voli més de 7 hores fins que s'acava el combustible, caigui al mar, no es trobi, i sense tenir cap prova, es certifiqui la mort de tots els passatgers.
Jo em resisteixo a patir una crisi de fe tecnològica. I també em resisteixo a patir una crisi de fe en mesures anti-terroristes. En primer lloc en ple segle XXI em resisteixo a creure que no hi hagi més informació que la que ens donen. I en segon lloc: Pot un avió perdre contacte i volar set hores incomunicat sense que cap avió militar el busqui per interceptar-lo per evitar un atemptat a les torres Petronas a l'estil de l'11-S? Com dic en els meus perfils, la vida és un conjunt de petites però trascendents sincronies. Molt probablement estiguem davant d'un d'aquests casos. Igual que com va passar amb el Titanic, no hi ha una única causa que pugui explicar catàstrofes d'aquesta magnitud. Deixa de funcionar una cosa el mateix dia que el que ho ha de comprovar està malalt, i coincideix amb unes condicions atmosfèriques perfectes per a la desgràcia, etc...Però hi ha coses que a mi em sorprenen d'aquest cas.
1-Un segrest anònim, sense reinvindicar, incomunicat, ...què collons en treuen els segrestadors? Desvien l'avió mar endins a zones deshabitades sense aeroports? Fins quedar-se sense combustible?Després recuperaré aquest fil.
2-Suïcidi del pilot? Perquè ho allarga tant? Posats a matar més de 300 persones, per què no fer-ho més dramàtic i caure sobre zones habitades? He de desplaçar-me tants milers de kilòmetres mar endins? I el co-pilot? I la tripulació de cabina? Ningú nota que s'està allargant el viatge en excés, o que no hi ha comunicació?
3-Conjunt de fallades mecàniques? Entenc que alguna avaria incomuniqui l'avió, o fins i tot que provoqui la mort en vol de tot el passatge, però el pilot queda viu, i no pensa en res més que volar durant set hores en direcció contrària, no busca cap aeroport, no busca alçada baixa per buscar cobertura de mòbil? Tot el contrari! Decideix incomunicar-se més? Potser es van morir tots alhora com el cas de l'avió grec que s'estavella amb tots els tripulants i passatgers morts a bord? I l'últim acte de consciència del pilot és posar rumb a l'única zona que sap que està menys poblada per evitar víctimes a zones habitades. Això seria possible, i verosímil. Però un avió volant en línia recta sense que ningú el piloti, no és detectat durant set hores?! Cap autoritat de forces de seguretat dels països de la zona es preocupa? No envien immediatament avions de reconeixement? No sol·liciten contacte visual als avions propers a l'últim contacte? Tenim una possible conjunció de fets. Un conjunt d'avaries (potser provocades per incendi) incomuniquen avió i provoquen una despressurització sobtada que provoca la mort en segons a tothom. El pilot, veient que no pot comunicar-se i té pocs segons per a una mort segura, decideix virar 180 graus per a portar el vol fantasma fins el no-res per evitar impactar en zones poblades tot intentant alhora disminuir alçada buscant desesperadament cobertura de mòbil. Mentrestant les autoritats flipen perdent contacte amb avió, i passen olímpicament perquè aquell dia el cap fa festa i tots han aprofitat per fer una timba de pòker a la central. A més Malasia no té cap protocol per aquests casos, o el dia abans un controlador va fer una conyeta dient que un avió havia desaparegut espantant a tot déu amb la broma i aquell dia ningú se'l va creure.
4-O bé....(atenció que comença película d'en Seagal)...Les autoritats saben perfectament el que ha succeït (i no ho poden/volen dir però poden certificar que s'ha estavellat i no hi ha supervivents), la tripulació va ser conscient del que succeïa, ja sigui per un segrest, o per voluntat pròpia. En cas de segrest, no volien reinvindicar res. Només volien l'avió, algú, o alguna cosa de dins l'avió. El fan virar, volar d'incògnit a baixa alçada o cobrint-se amb altres avions (operació d'una perícia de nassos) tot buscant un aeroport o aeròdrom perdut enmig d'alguna illeta de l'índic. Les autoritats buscant com boges, o fins i tot perseguint l'avió sense informar a la opinió pública (no es pot saber què collons hi ha a l'avió que tant volen els terroristes que l'han segrestat). Finalment per voluntat pròpia. I aquesta tesi la vaig pensar abans de llegir que hi ha un brot d'èbola a l'Àfrica. Què passaria si es descobreix entre el passatge d'un avió que viatja a una de les zones més poblades del planeta un infectat per èbola? El deixem aterrar? A on? Amb quin protocol? I si no és un infectat sinó que són més? I si no es èbola?
Senyors!! Ja veieu el que em passa quan no puc sortir a còrrer per culpa del genoll! Espero poder millorar el dolor i poder tornar a la cordura! Necessito tornar a còrrer amb normalitat! Sinó.....a fer guions per a directors novells que busquin fer pelis d'en Seagal o Bruce Willis amb la "Jungla en el cielo".

La meva estada a les Illes Tosimoko

Quin drama! Les Tosimoko! Al bell mig de l'arxipèlag de les M'Al Al Ties. Dos dies de repòs,sense anar a treballar, descansant i sense cap mena de possibilitat de preparar cap dels reptes esportius de les properes setmanes. Tots passem per aquest arxipèlag alguna vegada. I, de fet, les Tosimoko són el destí més habitual de totes les illes que el formen. Tot i els dies de repòs, i el fet de no anar a la feina, les Tosimoko no són el millor destí per a uns dies de vacances. Només arribar a l'aeroport de Malgola (la capital), ja comences a veure per on aniran els trets. Per molts cops que les visites, els guies pesats t'obliguen sempre a visitar els mateixos llocs i a contractar les mateixes excursions. De Malgola enfilem cap a Sinou City. Allà ens trobem amb les típiques congestions de la sortida de la capital cap a la zona dels resorts. A mesura que ens allunyem de Malgola cap al sud, cada cop són més visibles els poblats dels To's i dels Mok's, els habitants nadius que són els que donen el nom a les illes. A l'arribada a la vila de Sinou ja es veuen les característiques estructures de color verdós, ben arreplegades, cada cop més juntes. Quan sembla que no n'hi poden haver més, allà apareixen. Tots els que hi heu estat coneixeu bé a què em refereixo.
I en aquesta situació, jo no em trec del cap ni la Mitja Marató de Barcelona que tinc d'aquí pocs dies, ni la Marató d'un mes més tard. Quina pèrdua de temps! Si tot allò ja m'ho conec. Què collons hi faig jo allà! I a les nits!?, Si si, tant sí com no, a veure l'ambient de la zona de copes de Febraville, i a tastar els típics combinats Muksan, Jilo kat Il, o Inistown. A mi ja em cansa, què voleu que us digui. No volia allargar gens la meva estada, i em feia por que m'obliguéssin a anar més cap al sud, cap a Poul Mo. Per sort ho vaig evitar. L'última vegada que vaig visitar Poul Mo vaig haver d'estar més d'una setmana per sortir de la zona plena de bassals d'aigua que es poden generar depenent de l'època de l'any.
Vaig tenir força sort. Només han estat un parell de dies, i el jet lag posterior. Encara em ressonen al cap els tambors dels To's que no pares de sentir durant tota l'estada. Encara sembla que els sento mentre escric. Espero i desitjo que no hi hagueu d'anar mai, i que si no hi ha més remei, l'estada sigui el més curta possible.
Jo ara tinc pocs dies per a intentar un miracle. Fer un retorn a les curses amb un cert nivell, i preparar en un mes la propera Marató. Ja serà la quarta. La grip m'ha jugat una mala passada aquests dies. Per sort pocs dies de baixa, però el físic se'n ressenteix, i el psíquic també. Ja us diré com em va el proper diumenge. L'any passat vaig aconseguir el meu millor temps en mitja marató en aquesta prova. Espero no allunyar-me molt d'aquell temps però no puc adormir-me.

SALUT!!

Ja hi tornem a ser! Molt bon any a tots!

Ja hi tornem a ser! Un any que s'acaba, i un nou any que comença! A nivell personal s'acaba un any que m'ha dut un nou membre a la família, i que veient el resultat, no puc titllar gens d'any dolent. Estem tots bé, estem tots junts, i la crisi no ens ha afectat de forma severa com a altres famílies, així doncs: "virgencita, virgencita, que me quede como estoy!" com diuen els de parla hispana. Que l'any que comença sigui igual de bo o un xic millor posats a demanar, i que ens mantingui a tots junts, sans, i viables econòmicament!
Ja hi tornem a ser! Una nova Sant Silvestre a Sant Cugat fa de cloenda d'una temporada de curses i d'inici d'una de nova. De fet per a mi és més d'inici que no pas de cloenda, donat que com sabeu els que heu seguit aquest blog, que tot va començar a una Sant Silvestre de l'any 2011. Des de llavors la progressió ha estat força considerable. A banda de la gran quantitat de curses de 10kms (que hauré de reduir), mitjes maratons (que és una distància que m'encanta), he tingut temps per a tres maratons ( dues a Barcelona i una a València) i aquest darrer any realitzar dues curses de 85 i 72 Kms respectivament per muntanya. Qui m'ho havia de dir en la meva primera Sant Silvestre del 2011! També vaig patir l'abandonament al desert dels Monegros al 2012, que m'ha obsessionat amb aquesta cursa des d'aquell moment. Doncs...
Ja hi tornem a ser! Sembla que després de suspendre-la al 2013, tampoc es realitzarà al 2014! Per tant, un cop més, a refer tota la temporada per a substituir la gran obsessió. Aquest any la Matagalls i l'Ultra Collserola l'han substituïda, i molt probablement l'any vinent repetiré a l'Ultra Collserola, i substituiré la Matagalls per alguna novetat en la programació personal. Tot això mentre esperem el desert, ja sigui el dels Monegros, o si seguim aquest ritme, el del Marroc.
Mica en mica, i poc a poc, demanant la lluna. Des que l'estic demanant, no para d'acostar-se. Com tots sabeu us encoratjo sempre a demanar-la! És així com el gran poeta ens recordava la gran importància de tenir grans somnis, grans esperances i grans aspiracions. L'any que s'acosta està esdevenint un gran exemple d'això. Que no us digui mai ningú què no sou capaços de fer, perquè amb temps, voluntat i perseverància qualsevol fita és possible. Fa dos anys si algú m'hagués llegit la llista de curses que he finalitzat dient-me que les faria totes no l'hagués cregut. Grans jornades ens esperen el 2014! L'any vinent només hi ha una cursa que descarto amb tota  seguretat: La Behobia-Sant Sebastià si es confirma la data prevista. Aquell cap de setmana de novembre ja el tinc compromès! Sí o sí! o més ben dit Sí i Sí!
Molt bon any! I vigileu amb els desitjos de cap d'any! Es fan realitat.

Nova Crònica Èpica - La Collserola

Quina jornada! No sempre és possible compartir competició amb primeres figures de l'especialitat, però per si no fos prou motiu de neguit estar a punt de començar una travessa de 74 Kms i més de 2.500 metres de desnivell acumulat, el compartir la sortida i els controls previs de l'organització amb autèntics campions feia augmentar la sensació de "què he fet inscribint-me?!". La Matagalls em va servir de molt! Entre d'altres idees apreses, la principal fou que aquestes competicions són molt llargues, patirem molt, i no m'he de creure les sensacions, donat que canvien en qüestió de minuts.
A un grau de temperatura a la sortida, a les 06.45 hores del matí a Can Caralleu de Barcelona, no em treia del cap el Desert dels Monegros al mes de juliol. Quin canvi més extrem. Allà vaig començar a aprendre lliçons. Un escalfament massa curt i molt poc escalfat va ser el preludi de la sortida.
Un ritme de collons de la majoria de participants per començar! O foto el ridícul, o soc l'únic que arriba, vaig pensar. Tothom corria com si fos la cursa del Corte Ingles! i teníem 74 kms per endavant! L'organització amb bon criteri va preparar unes rampes estil "Angliru" només a pocs metres de l'inici. Així va ser impossible que un "amateur" com jo pogués seguir aquell ritme. La meva tàctica era clara: Caminar en pujada, trotar en pla i saltar per les baixades. Fins al primer avituallament del km 11 a Creu d'Olorda no van parar d'avançar-me corredors. El ritme de cursa era brutal per a mi. I quins avituallaments! Semblaven buffets d'esmorzar d'hotel. Galetes, barretes de cereals, fruita, avellanes, dàtils, gominoles,...i les begudes eren totes envasades!! fins i tot amb refresc de cola (combinació de sucre, cafeïna i gas)!!
A poc de sortir del primer avituallament, cap el km 15 primer ensurt. En una forta baixada (de les moltes que em trobaré), amb la pedra relliscosa, vaig patir una caiguda. Em creia que m'obria el cap! El grup de corredors que ho van veure em van ajudar a aixecar-me. Sort que duia tot el cos força cobert de roba. Tot i això encara duc una bona esgarrinxada al genoll dret. En aquell moment no em feia mal res. Només l'ensurt. Però un ensurt que em farà perdre molt temps al no prendre'm les baixades posteriors gens alegrement. De fet faré les baixades següents amb un canguel·lo digne d'octogenari. Fins al següent punt d'avituallament a La Salut continuen avançant-me corredors. Arribo al km 24 en la posició 381. Un cop més, a poc de deixar enrere el punt de control, un nou ensurt. Aquest cop més "bèstia". Un senglar m'apareix corrents per la pista on vaig trotant. Quin soroll fotien les potes al picar el terra de sorra! Quan deuen pesar aquests monstres! Us asseguro que aquell soroll era el que feia més por! En aquell moment encara mantenia contacte amb altres participants amb qui ens aniríem trobant durant bona part de kilòmetres. Al km 35 aproximadament, un corredor m'avança a un ritme infernal! Com pot ser! Era impossible aquell ritme per algú que anés darrera meu fins llavors. Vaig recordar en aquell moment que els corredors de la competició de 42 kms feien el mateix recorregut inicial i havien sortit una hora i mitja més tard. Era el primer classificat de la Mitja Volta!! Uns minuts després una altra silueta ens avança. Reconec l'equipació Buff, i que la silueta és de noia (en això soc molt bo). No hi ha dubte, és l'Emma Roca, sots-campiona al Mont-Blanc, i una de les millors del món!!!
Les meves sensacions en aquells moments no eren gens bones. Començo a estar fins els collons del fred, començo a sentir les cames pesades, cansat, cagat a les baixades, massa endarrerit,...però recordo Matagalls...vaig millor, falta molt, tot pot canviar... a millor o a pitjor,...cal aguantar.
Arribo a Santa Maria de Vallvidrera al km 39 en 405ena posició. Si no soc últim, falta molt poc. En aquest punt la organització ens entrega la bossa que nosaltres mateixos els havíem entregat amb pertinences i material propi. Allà em trobo amb recàrrega de vaselina per fregar-me els punts delicats i peus, els powerade, i un ibuprofeno!! com a material més valuós. Si us dic que un puto ibuprofeno aconsegueix que passi de la 405ena posició actual a la 270ena al següent punt al km 54 a Can Coll, podreu imaginar la importància de casos com Armstrong, o Eufemiano Fuentes!!!. Vaig recuperar-me, em vaig tornar a sentir fort. A més, era el tram conegut. A Sant Cugat. On jo entreno a l'estiu habitualment. A casa. I on tenia la meva Fan Zone. Una Fan Zone amb els tres fills, nebot i company de curses, cunyat i el meu pare. Faltava gent, però la grip intestinal havia deixat mitja família KO. I mentre tenia la dona, sogres i mare al llit, jo fent el capullo per la muntanya. La sensació de culpa encara la porto a sobre avui!
Tot anava bé, fins arribar la foscor. Quin canvi. El frontal no m'il·luminava prou. Em costava seguir les marques per no perdre'm. Perdo 91 posicions a l'arribar al punt de Cerdanyola al km 64. Només són passades les sis de la tarda, però el fred intens i la foscor, fan que la meva psique pensi que és ja nit, que es fa tard, i se'm fa molt pesat continuar. A més, començo a paranoiar sobre si la sensació de defalliment pot ser l'inici del virus familiar, i pugui tenir problemes en poc temps. Quin neguit. La simpàtica família de senglars que em torno a trobar sembla que em miren com pensant que el bèstia sóc jo i no ells. No m'hi veig, em puc perdre, em puc trobar malament, puc caure, vaig completament en solitari,...Finalment arribo a Vallvidrera. He recuperat una posició! Segur que per abandonament d'algun company. Només resten 4 kms. Ja està fet, però encara falta. Durant els 4 kms tinc temps de comprobar que efectivament el virus familiar que els ha provocat marejos i nàusees també el duc a sobre. Tot i l'inici de la sintomatologia, després de 14 hores i 17 minuts arribo de nou al punt de sortida. Posició final 369. Arribada força deslluïda. En solitari, sense quasi públic. De fet només cunyat i sogre aplaudint-me (gràcies Pep i Josep), i un membre de la organització capturant pitrall i donant-me obsequi. Un final modest, per a un corredor modest. Però senyors una gran gesta! Com dic als meus nanos: Guanya qui arriba! o en glamourós pedant: VIKTOR EST QUI FINIT.

A pocs dies de la 2a CRÒNICA ÈPICA

Ja falten pocs dies! Sembla que era ahir quan arribava desfet al Monestir de Montserrat, i resulta que ja han passat dos mesos. Ja no recordo el dolor. Ja no recordo el patiment. Ara és més un sentiment d'anyorança. Una competició d'aquestes característiques em provoca una sensació semblant a la que tinc quan acabo un bon llibre. Aquella tristor, o anyorança, com ho describia abans, que tinc al pensar que ja no tornaré a compartir hores amb els protagonistes i escenaris imaginats per mi de la trama. Arribats a aquest punt, només hi ha una sortida possible: començar un nou llibre. És això el que deu explicar que un cop acabada una pallissa de 85 kms ja estiguis preparant la següent. Doncs la següent és d'aquí pocs dies. A prop de casa, i per alguns camins que conec força bé donat que són bona part dels camins que em veuen entrenar. La Ultratrail Collserola de 74 kms i 2.700 m de desnivell acumulat. La seva directora de cursa explicava en una entrevista recent a la web Senderators que sorprendà moltíssim la duresa del recorregut. Menys kms i menys desnivell que la Matagalls fan que a priori sembli menys dura, però... amb uns temps de pas per punts de control molt exigents, i l'esmentada advertència de la direcció de cursa fa que tingui un punt de respecte superior a la pròpia Matagalls. Així, acabar-la, seria sense dubte un èxit per a un novell com jo. Un altre punt il·lusionant és el fet que sigui la seva primera edició. Seguint amb el símil literari: quin plaer poder tenir una primera edició d'una obra mestra, no? Potser d'aquí uns anys podré dir "jo vaig participar (i potser ser finisher) a la primera edició de la UTCollserola! Els desitjo molta sort i moltes edicions! És un luxe tenir una competició d'aquestes característiques a pocs minuts en transport públic. Espero que el proper dissabte tot em vagi bé, que aquest cop no tingui cap indisposició, cap caiguda, cap cop de branca al cap, cap ampolla als peus (o poques), i que els genolls em responguin tan bé com fins ara. També comentar per tots aquells que us faci gràcia seguir-nos aquell dia, que l'organització mitjançant la pàgina web www.livetrail.com dóna la possibilitat de seguir on-line a tots els participants. Es podrà saber per on estem passant a cada moment, i aquest cop no serà per a noctambuls! A partir de les 7:00 del matí del dia 23 de novembre i fins la arribada al vespre.
Un cop s'acabi aquest nou llibre, ja en tenim de nous. La carismàtica Sant Silvestre Barcelonesa obrirà un 2014 que m'ha de portar de nou al desert dels Monegros. M'he de treure definitivament l'espina del 2012 i seguir aprenent pel que ha de venir en anys següents.
Senyores i senyors, aquest post només ha volgut ser un tastet d'una nova jornada d'ultratrail, que us explicaré amb detall en el següent. Espero que sigui com a mínim tant gratificant com l'anterior i pugui tornar a fer-vos partíceps de les brutals sensacions que succeeixen en el transcurs d'aquestes proves.

Fins ben aviat.

Crònica Èpica de la Matagalls

Tot començava d'una forma cruel. Deixar a la família a l'estació de Sant Cugat ja em produïa una sensació de duresa emocional que em presagiava que no seria gens fàcil. No hi havia prou amb les hores que estaria caminant en solitud, sinó que a més calia marxar amb prou temps en ferrocarril cap a Barcelona per agafar l'autocar de l'organització cap a  Coll Formic. Més temps en solitud, més temps per pensar i més temps per agobiar-me. Des de la mateixa estació de Sant Cugat ja vaig veure altres participants en la mateixa situació de peregrinatge. A l'estació de Provença l'andana ja demostrava que alguna cosa no era habitual. Tants paios vestits amb malles, maillots, compressions, buffs, bastons,etc...no podia ser casual. Tots amb la mateixa pensada. Motxilla i bosseta de plàstic a la mà amb els queviures previs a la sortida. Jo duia un pastís de xocolata ric en hidrats que m'havia preparat la nit anterior. M'havia de prendre 4 racions.La primera 3 hores abans de la sortida, és a dir, a l'arribar a Coll Formic. Si la imatge de l'estació de Provença ja denotava als vianants que es preparava una grossa, la imatge de l'estació de  Joanic era espectacular. A dins i a fora!! Centenars de marxadors amb els nervis a flor de pell, saludant-se, abraçant-se, i alguns afortunats encara acompanyats de la família abans de despedir-se. La filera d'autocars anava avançant a mesura que entràvem i omplíem un a un tots els busos. Ens esperava l'ascens al Matagalls. Jo vaig aprofitar per intentar fer algun cop de cap. Em va resultar impossible! com quan viatjo en avió, masses nervis, massa tensió. A mesura que veia els rètols de les poblacions que deixava enrera l'autobús m'adonava amb més precisió del significat dels 85 kms que hauria de fer. L'ascens va ser força peculiar. Cada vegada que la filera d'autobusos trobava un cotxe de baixada es montaven uns cristos de Déu! En una ocasió va caldre la presència d'un motorista dels Mossos per a desfer l'embolic que impedia que pujéssim uns i baixessin els altres. Quina imatge! Semblava una etapa alpina del Tour! A mi em restaven més de dues hores per a prendre la sortida. Vaig buscar un bon raconet a l'ombra i molt de mica en mica vaig anar preparant les racions de pastís, la vaselina als peus i altres llocs de fricció corporals, etc... Mentretant, i molt lentament, el rellotge de l'organització penjat de l'arc de sortida anava avançant. Cada minut un grup de 30 marxadors iniciaven la seva travessa. A les 17:23 va ser el meu torn.
Vaig iniciar el camí caminant, però amb ritme alt. No m'atrevia a còrrer . Fins al Pla de la Calma i les fortes baixades posteriors no em vaig atrevir a trotar. Diria que vaig aguantar força estona. De fet passava els primers punts de control i avituallaments amb bon ritme i parcials molt bons. Em va sorprendre molt no trobar beguda envasada a l'avituallament. L'aigua era de font! I la beguda isotònica no era res més que aquella mateixa aigua amb polvos isotònics! Entre la presentació de les olles on es recollia la beguda amb la tassa que proporcionava l'organització a la sortida, i el sabor horrorós, la veritat fou que vaig prendre'm allò amb força recansa i un xic de fàstic fins hi tot. No podia deixar d'hidratar-me, i creia que era millor beure com fos i el que fos. A banda d'hidratar-me, vaig menjar sòlid, i vaig alliberar els peus de les bambes i mitjons per tal de refrescar-los i evitar friccions. Uns 5 minutets, total només em trobava al km 17.  El següent punt d'avituallament era al km 33 al Coll de Poses. Poc abans d'arribar vaig començar a trobar-me malament. De forma molt lleu, però un incipient mareig, i somnolència (ja començava a caure la nit) feien acte de presència. Vaig creure que al Coll de Poses podria recuperar-me, hidratar-me i descansar. Aquest cop, ja no vaig ser capaç de tornar a beure la maleïda beguda isotònica, i vaig optar per beure només aigua. També vaig menjar un xic de plàtan i un sandwich de l'organització, mentre tornava a descalçar-me i tornar a untar amb vaselina els peus. Creient que el mareig desapareixeria amb tot això, enfilo l'ascens al Matafaluga. Quins 14 Kms! Els 5 d'ascens van ser agònics. Marejat, mig adormit, em començaven a venir fàstigs. El meu cap repassava quina podria ser la causa. Deshidratació impossible per la quantitat de líquids beguts i temperatura ambiental. Fatiga? Mai m'havia passat abans! A cap Marató, ni als Monegros l'any passat!! Vaig començar a pensar en els fàstigs amb que em vaig prendre la beguda isotònica! Durant la pujada vaig haver de seure més d'una vegada. Cada cop que seia havia de respondre unes 123 vegades que em trobava bé! Tots els marxadors que em veien en aquella situació s'interessaven pel meu estat lògicament. Em vaig començar a posar nerviós, cosa que em provocava majors mareijos i suors. Fins i tot vaig arribar a vomitar a l'intentar menjar una barreta energètica per si m'ajudava. Tenia dues opcions. Trucar al 112, o continuar fins a Sant Llorenç i plegar allà. Vaig decidir abandonar, però mirant d'arribar a Sant Llorenç. El parcial va ser d'escàndol, però el temps ja no era la meva preocupació. Vaig perdre molt temps. A l'arribar a Sant Llorenç, vaig estirar-me a terra. No podia aguantar més. Vaig espantar-me, tenia por de perdre el coneixement. Quan vaig poder vaig dirigir-me a l'ambulància per a que m'atenguessin. Vaig estar més d'una hora i mitja estirat a l'interior d'una unitat d'atenció mèdica hospitalitzada, on em van punxar per mirar el sucre, pressió arterial, freqüència cardíaca i oxigenació a la sa

ng. Tot ok!! Amb la tranquilitat recuperada, i més d'una hora en repòs estirat, vaig trobar-me molt millor. El mareig anava desapareixent. Vaig sortir de l'ambulància i quan m'acosto a l'avituallament, veig nous sandwitxos i coca-cola!!! Dues tasses de coca-cola van fer que em plantegés d'intentar continuar al següent punt. Descartat que era res greu, no em venia gens de gust trucar a casa a les 3:30 de la matinada. Vaig decidir continuar, no per arribar al final, sinó per trucar a una hora més decent als meus rescatadors. Era al km 46.
Miraculosament la matinada va ser molt plàcida. Em vaig anar sentint cada vegada més bé. El mareig desapareixia, i jo m'ho prenia com un passeig nocturn. Sense quasi pensar vaig arribar a la urbanització Cavall Bernat, després de començar a notar les cames a la pujada del Torrent de les Saleres des de les Arenes. Quin bon avituallament!!! Per primer cop sucs envasats!!! i Donuts!!! Allà vaig veure que hi havia la possibilitat de finalitzar la prova!! I dintre d'un temps força digne. Vaig carregar energies, i vaig decidir tirar cap a Vacarisses. Ja era al km 61! tenia 13 kms fins aVacarisses i 21 fins a Montserrat.
Abans d'arribar a Vacarisses recordo un tram que se'm va fer duríssim! Ple de graons naturals, molt alts, tant de pujada com de baixada. 15 hores abans haguéssin estat ridículs, però a aquestes alçades de la prova els meus genolls patien moltíssim cada graó. Finalment a Vacarisses ja vaig contactar telefònicament amb la família que ja era de camí cap a Montserrat. Arribava!! Els donava instruccions per a que m'esperessin amb el material que necessitava. A l'avituallament de Vacarisses no vaig poder evitar prendre "a relaxing cup of cafe con leche" al veure el rètol de la organització. No podia creure que després de decidir plegar em trobés tant a prop del final!
El tram entre Vacarisses i Monistrol em va semblar molt senzill. No sé si és fruit dels ànims pujats al veure que ja quasi està fet, o que realment no existeix desnivell ni pistes difícils o que molta part és asfalt, però realment va anar tot molt rodat. Quedava la darrera agonia!!
Els darrers tres kilòmetres, quan en portes 82,5, ve l'ascensió al Monestir de Montserrat per La Pista de l'Aigua. Una paret. Ple de graons naturals a la roca. Graons altíssims. Un dolor als genolls inhumà. Però s'havia d'acabar. Pensar en tot el que havia passat, com em vaig refer, la família esperant-me, el dolor, no podia evitar tenir unes ganes de plorar horroroses. El meu sogre em va venir a veure un kilòmetre abans de l'arribada. Hagués pagat diners per veure la cara dels marxadors que m'acompanyaven quan el meu sogre va espetar: "-Falta molt encara! I és un tram molt mal parit!!- va dir. Fins llavors només ens havíem trobat a una colla de mentiders que només feien que animar-nos dient que ja estava fet, que ja arribavem, i que quedava molt poc. Quan arribo a l'inici de les escales que porten al cremallera els meus dos fills grans van començar a còrrer per abraçar-me! Quasi em tiren! Bufffffffff No us explico les sensacions que sents, perquè no ho puc fer per escrit. La meva dona inmortalitzant el moment amb una càmara també m'abraça. Com els estimo! Quin gran momentàs!
Senyores i senyors, ho vaig fer. Vaig arribar! 20 hores i 39 minuts en solitari. Impressionant el gir que van donar els esdeveniments! Una gran lliçó! Un gran aprenentatge! D'això es tractava. El proper novembre l'Ultratrail de Collserola de 74 Kms espera. Allà mirarem de fer millor paper amb tot el que he aprés. Mica en mica. De la lliçó de la Desert Marathon dels Monegros he de dir que a la Matagalls CAP ampolla als peus!!I cap ungla perduda!! Doncs això.....anem aprenent.
Moltes gràcies a tots els que m'ajudeu d'una forma o una altra, com per exemple el company d'entrenaments Arnau i en especial a la meva dona per la paciència, ajuda i suport!
Demaneu la lluna, que la lluna anirà venint!

Tornada al cole! Resistint!

Senyores i senyors arriba la tornada al cole! Ja s'acaba l'estiu. S'acaben les reposicions, programacions soporíferes, platja, gin-tonics, i els entrenaments més entretinguts i llargs de tot l'any. Al menys, i a banda de la companyia de la família i el descans, aquest període té algunes altres coses bones. He pogut acumular una quantitat prou interessant de kilòmetres de cara als reptes que he d'encarar d'aquí fins a final d'any. De fet aquest setembre és apassionant: Barcelona Night Trail, Matagalls-Montserrat i La Mitja Marató de Sant Cugat. Tres grans cites que fan que el retorn a la feina sigui més suportable tot amanint-ho amb aquestes proves que m'han de servir de tests importants de cara a l'Ultratrail Compressport Barcelona del mes de novembre. D'aquest mes de setembre la Matagalls destaca per la seva peculiaritat. Una prova de 84 kms, en 24 hores, on bona part transcorrerà de nit. Vull mesurar, en una caminada de resistència no competitiva com és aquesta, les possibilitats de finalitzar dignament una Ultratrail de 74kms en competició (UT Collserola del novembre). Sóc un afortunat per haver pogut obtenir dorsal en el sorteig tot i ser el primer cop que m'inscrivia. La Night Trail m'haurà d'ajudar a aclimatar-me al trail nocturn i a tornar a mesurar correctament les distàncies de nit  per tal d'evitar deixar-me les dents en alguna baixada. Intentaré durant la travessa Matagalls-Montserrat poder realitzar seguiment on-line via twitter i facebook de les meves experiències i situacions. També procuraré poder realitzar algun mini reportatge audiovisual si les forces i la ment m'ho permeten. Per a mi serà també un test per a futures noves "produccions" si l'any vinent podem realitzar tot el que tenim en ment. Procuraré combinar distracció, humor, realisme, paisatge, banda sonora i que serveixi d'ajut als futurs participants de les edicions posteriors. Si algú de vosaltres pateix insomni la nit del 14 de setembre estigueu revisant twitter i facebook.
De moment no us atabalo més. Aquest post només ha volgut ser l'avís que això no s'atura, i de tot el que vindrà, i recordeu, sobretot el proper dia 11 les meves dues grans màximes: Demaneu la lluna que la lluna anirà venint, i Tothom qui arriba guan