Ja hi tornem a ser! Molt bon any a tots!

Ja hi tornem a ser! Un any que s'acaba, i un nou any que comença! A nivell personal s'acaba un any que m'ha dut un nou membre a la família, i que veient el resultat, no puc titllar gens d'any dolent. Estem tots bé, estem tots junts, i la crisi no ens ha afectat de forma severa com a altres famílies, així doncs: "virgencita, virgencita, que me quede como estoy!" com diuen els de parla hispana. Que l'any que comença sigui igual de bo o un xic millor posats a demanar, i que ens mantingui a tots junts, sans, i viables econòmicament!
Ja hi tornem a ser! Una nova Sant Silvestre a Sant Cugat fa de cloenda d'una temporada de curses i d'inici d'una de nova. De fet per a mi és més d'inici que no pas de cloenda, donat que com sabeu els que heu seguit aquest blog, que tot va començar a una Sant Silvestre de l'any 2011. Des de llavors la progressió ha estat força considerable. A banda de la gran quantitat de curses de 10kms (que hauré de reduir), mitjes maratons (que és una distància que m'encanta), he tingut temps per a tres maratons ( dues a Barcelona i una a València) i aquest darrer any realitzar dues curses de 85 i 72 Kms respectivament per muntanya. Qui m'ho havia de dir en la meva primera Sant Silvestre del 2011! També vaig patir l'abandonament al desert dels Monegros al 2012, que m'ha obsessionat amb aquesta cursa des d'aquell moment. Doncs...
Ja hi tornem a ser! Sembla que després de suspendre-la al 2013, tampoc es realitzarà al 2014! Per tant, un cop més, a refer tota la temporada per a substituir la gran obsessió. Aquest any la Matagalls i l'Ultra Collserola l'han substituïda, i molt probablement l'any vinent repetiré a l'Ultra Collserola, i substituiré la Matagalls per alguna novetat en la programació personal. Tot això mentre esperem el desert, ja sigui el dels Monegros, o si seguim aquest ritme, el del Marroc.
Mica en mica, i poc a poc, demanant la lluna. Des que l'estic demanant, no para d'acostar-se. Com tots sabeu us encoratjo sempre a demanar-la! És així com el gran poeta ens recordava la gran importància de tenir grans somnis, grans esperances i grans aspiracions. L'any que s'acosta està esdevenint un gran exemple d'això. Que no us digui mai ningú què no sou capaços de fer, perquè amb temps, voluntat i perseverància qualsevol fita és possible. Fa dos anys si algú m'hagués llegit la llista de curses que he finalitzat dient-me que les faria totes no l'hagués cregut. Grans jornades ens esperen el 2014! L'any vinent només hi ha una cursa que descarto amb tota  seguretat: La Behobia-Sant Sebastià si es confirma la data prevista. Aquell cap de setmana de novembre ja el tinc compromès! Sí o sí! o més ben dit Sí i Sí!
Molt bon any! I vigileu amb els desitjos de cap d'any! Es fan realitat.

Nova Crònica Èpica - La Collserola

Quina jornada! No sempre és possible compartir competició amb primeres figures de l'especialitat, però per si no fos prou motiu de neguit estar a punt de començar una travessa de 74 Kms i més de 2.500 metres de desnivell acumulat, el compartir la sortida i els controls previs de l'organització amb autèntics campions feia augmentar la sensació de "què he fet inscribint-me?!". La Matagalls em va servir de molt! Entre d'altres idees apreses, la principal fou que aquestes competicions són molt llargues, patirem molt, i no m'he de creure les sensacions, donat que canvien en qüestió de minuts.
A un grau de temperatura a la sortida, a les 06.45 hores del matí a Can Caralleu de Barcelona, no em treia del cap el Desert dels Monegros al mes de juliol. Quin canvi més extrem. Allà vaig començar a aprendre lliçons. Un escalfament massa curt i molt poc escalfat va ser el preludi de la sortida.
Un ritme de collons de la majoria de participants per començar! O foto el ridícul, o soc l'únic que arriba, vaig pensar. Tothom corria com si fos la cursa del Corte Ingles! i teníem 74 kms per endavant! L'organització amb bon criteri va preparar unes rampes estil "Angliru" només a pocs metres de l'inici. Així va ser impossible que un "amateur" com jo pogués seguir aquell ritme. La meva tàctica era clara: Caminar en pujada, trotar en pla i saltar per les baixades. Fins al primer avituallament del km 11 a Creu d'Olorda no van parar d'avançar-me corredors. El ritme de cursa era brutal per a mi. I quins avituallaments! Semblaven buffets d'esmorzar d'hotel. Galetes, barretes de cereals, fruita, avellanes, dàtils, gominoles,...i les begudes eren totes envasades!! fins i tot amb refresc de cola (combinació de sucre, cafeïna i gas)!!
A poc de sortir del primer avituallament, cap el km 15 primer ensurt. En una forta baixada (de les moltes que em trobaré), amb la pedra relliscosa, vaig patir una caiguda. Em creia que m'obria el cap! El grup de corredors que ho van veure em van ajudar a aixecar-me. Sort que duia tot el cos força cobert de roba. Tot i això encara duc una bona esgarrinxada al genoll dret. En aquell moment no em feia mal res. Només l'ensurt. Però un ensurt que em farà perdre molt temps al no prendre'm les baixades posteriors gens alegrement. De fet faré les baixades següents amb un canguel·lo digne d'octogenari. Fins al següent punt d'avituallament a La Salut continuen avançant-me corredors. Arribo al km 24 en la posició 381. Un cop més, a poc de deixar enrere el punt de control, un nou ensurt. Aquest cop més "bèstia". Un senglar m'apareix corrents per la pista on vaig trotant. Quin soroll fotien les potes al picar el terra de sorra! Quan deuen pesar aquests monstres! Us asseguro que aquell soroll era el que feia més por! En aquell moment encara mantenia contacte amb altres participants amb qui ens aniríem trobant durant bona part de kilòmetres. Al km 35 aproximadament, un corredor m'avança a un ritme infernal! Com pot ser! Era impossible aquell ritme per algú que anés darrera meu fins llavors. Vaig recordar en aquell moment que els corredors de la competició de 42 kms feien el mateix recorregut inicial i havien sortit una hora i mitja més tard. Era el primer classificat de la Mitja Volta!! Uns minuts després una altra silueta ens avança. Reconec l'equipació Buff, i que la silueta és de noia (en això soc molt bo). No hi ha dubte, és l'Emma Roca, sots-campiona al Mont-Blanc, i una de les millors del món!!!
Les meves sensacions en aquells moments no eren gens bones. Començo a estar fins els collons del fred, començo a sentir les cames pesades, cansat, cagat a les baixades, massa endarrerit,...però recordo Matagalls...vaig millor, falta molt, tot pot canviar... a millor o a pitjor,...cal aguantar.
Arribo a Santa Maria de Vallvidrera al km 39 en 405ena posició. Si no soc últim, falta molt poc. En aquest punt la organització ens entrega la bossa que nosaltres mateixos els havíem entregat amb pertinences i material propi. Allà em trobo amb recàrrega de vaselina per fregar-me els punts delicats i peus, els powerade, i un ibuprofeno!! com a material més valuós. Si us dic que un puto ibuprofeno aconsegueix que passi de la 405ena posició actual a la 270ena al següent punt al km 54 a Can Coll, podreu imaginar la importància de casos com Armstrong, o Eufemiano Fuentes!!!. Vaig recuperar-me, em vaig tornar a sentir fort. A més, era el tram conegut. A Sant Cugat. On jo entreno a l'estiu habitualment. A casa. I on tenia la meva Fan Zone. Una Fan Zone amb els tres fills, nebot i company de curses, cunyat i el meu pare. Faltava gent, però la grip intestinal havia deixat mitja família KO. I mentre tenia la dona, sogres i mare al llit, jo fent el capullo per la muntanya. La sensació de culpa encara la porto a sobre avui!
Tot anava bé, fins arribar la foscor. Quin canvi. El frontal no m'il·luminava prou. Em costava seguir les marques per no perdre'm. Perdo 91 posicions a l'arribar al punt de Cerdanyola al km 64. Només són passades les sis de la tarda, però el fred intens i la foscor, fan que la meva psique pensi que és ja nit, que es fa tard, i se'm fa molt pesat continuar. A més, començo a paranoiar sobre si la sensació de defalliment pot ser l'inici del virus familiar, i pugui tenir problemes en poc temps. Quin neguit. La simpàtica família de senglars que em torno a trobar sembla que em miren com pensant que el bèstia sóc jo i no ells. No m'hi veig, em puc perdre, em puc trobar malament, puc caure, vaig completament en solitari,...Finalment arribo a Vallvidrera. He recuperat una posició! Segur que per abandonament d'algun company. Només resten 4 kms. Ja està fet, però encara falta. Durant els 4 kms tinc temps de comprobar que efectivament el virus familiar que els ha provocat marejos i nàusees també el duc a sobre. Tot i l'inici de la sintomatologia, després de 14 hores i 17 minuts arribo de nou al punt de sortida. Posició final 369. Arribada força deslluïda. En solitari, sense quasi públic. De fet només cunyat i sogre aplaudint-me (gràcies Pep i Josep), i un membre de la organització capturant pitrall i donant-me obsequi. Un final modest, per a un corredor modest. Però senyors una gran gesta! Com dic als meus nanos: Guanya qui arriba! o en glamourós pedant: VIKTOR EST QUI FINIT.

A pocs dies de la 2a CRÒNICA ÈPICA

Ja falten pocs dies! Sembla que era ahir quan arribava desfet al Monestir de Montserrat, i resulta que ja han passat dos mesos. Ja no recordo el dolor. Ja no recordo el patiment. Ara és més un sentiment d'anyorança. Una competició d'aquestes característiques em provoca una sensació semblant a la que tinc quan acabo un bon llibre. Aquella tristor, o anyorança, com ho describia abans, que tinc al pensar que ja no tornaré a compartir hores amb els protagonistes i escenaris imaginats per mi de la trama. Arribats a aquest punt, només hi ha una sortida possible: començar un nou llibre. És això el que deu explicar que un cop acabada una pallissa de 85 kms ja estiguis preparant la següent. Doncs la següent és d'aquí pocs dies. A prop de casa, i per alguns camins que conec força bé donat que són bona part dels camins que em veuen entrenar. La Ultratrail Collserola de 74 kms i 2.700 m de desnivell acumulat. La seva directora de cursa explicava en una entrevista recent a la web Senderators que sorprendà moltíssim la duresa del recorregut. Menys kms i menys desnivell que la Matagalls fan que a priori sembli menys dura, però... amb uns temps de pas per punts de control molt exigents, i l'esmentada advertència de la direcció de cursa fa que tingui un punt de respecte superior a la pròpia Matagalls. Així, acabar-la, seria sense dubte un èxit per a un novell com jo. Un altre punt il·lusionant és el fet que sigui la seva primera edició. Seguint amb el símil literari: quin plaer poder tenir una primera edició d'una obra mestra, no? Potser d'aquí uns anys podré dir "jo vaig participar (i potser ser finisher) a la primera edició de la UTCollserola! Els desitjo molta sort i moltes edicions! És un luxe tenir una competició d'aquestes característiques a pocs minuts en transport públic. Espero que el proper dissabte tot em vagi bé, que aquest cop no tingui cap indisposició, cap caiguda, cap cop de branca al cap, cap ampolla als peus (o poques), i que els genolls em responguin tan bé com fins ara. També comentar per tots aquells que us faci gràcia seguir-nos aquell dia, que l'organització mitjançant la pàgina web www.livetrail.com dóna la possibilitat de seguir on-line a tots els participants. Es podrà saber per on estem passant a cada moment, i aquest cop no serà per a noctambuls! A partir de les 7:00 del matí del dia 23 de novembre i fins la arribada al vespre.
Un cop s'acabi aquest nou llibre, ja en tenim de nous. La carismàtica Sant Silvestre Barcelonesa obrirà un 2014 que m'ha de portar de nou al desert dels Monegros. M'he de treure definitivament l'espina del 2012 i seguir aprenent pel que ha de venir en anys següents.
Senyores i senyors, aquest post només ha volgut ser un tastet d'una nova jornada d'ultratrail, que us explicaré amb detall en el següent. Espero que sigui com a mínim tant gratificant com l'anterior i pugui tornar a fer-vos partíceps de les brutals sensacions que succeeixen en el transcurs d'aquestes proves.

Fins ben aviat.

Crònica Èpica de la Matagalls

Tot començava d'una forma cruel. Deixar a la família a l'estació de Sant Cugat ja em produïa una sensació de duresa emocional que em presagiava que no seria gens fàcil. No hi havia prou amb les hores que estaria caminant en solitud, sinó que a més calia marxar amb prou temps en ferrocarril cap a Barcelona per agafar l'autocar de l'organització cap a  Coll Formic. Més temps en solitud, més temps per pensar i més temps per agobiar-me. Des de la mateixa estació de Sant Cugat ja vaig veure altres participants en la mateixa situació de peregrinatge. A l'estació de Provença l'andana ja demostrava que alguna cosa no era habitual. Tants paios vestits amb malles, maillots, compressions, buffs, bastons,etc...no podia ser casual. Tots amb la mateixa pensada. Motxilla i bosseta de plàstic a la mà amb els queviures previs a la sortida. Jo duia un pastís de xocolata ric en hidrats que m'havia preparat la nit anterior. M'havia de prendre 4 racions.La primera 3 hores abans de la sortida, és a dir, a l'arribar a Coll Formic. Si la imatge de l'estació de Provença ja denotava als vianants que es preparava una grossa, la imatge de l'estació de  Joanic era espectacular. A dins i a fora!! Centenars de marxadors amb els nervis a flor de pell, saludant-se, abraçant-se, i alguns afortunats encara acompanyats de la família abans de despedir-se. La filera d'autocars anava avançant a mesura que entràvem i omplíem un a un tots els busos. Ens esperava l'ascens al Matagalls. Jo vaig aprofitar per intentar fer algun cop de cap. Em va resultar impossible! com quan viatjo en avió, masses nervis, massa tensió. A mesura que veia els rètols de les poblacions que deixava enrera l'autobús m'adonava amb més precisió del significat dels 85 kms que hauria de fer. L'ascens va ser força peculiar. Cada vegada que la filera d'autobusos trobava un cotxe de baixada es montaven uns cristos de Déu! En una ocasió va caldre la presència d'un motorista dels Mossos per a desfer l'embolic que impedia que pujéssim uns i baixessin els altres. Quina imatge! Semblava una etapa alpina del Tour! A mi em restaven més de dues hores per a prendre la sortida. Vaig buscar un bon raconet a l'ombra i molt de mica en mica vaig anar preparant les racions de pastís, la vaselina als peus i altres llocs de fricció corporals, etc... Mentretant, i molt lentament, el rellotge de l'organització penjat de l'arc de sortida anava avançant. Cada minut un grup de 30 marxadors iniciaven la seva travessa. A les 17:23 va ser el meu torn.
Vaig iniciar el camí caminant, però amb ritme alt. No m'atrevia a còrrer . Fins al Pla de la Calma i les fortes baixades posteriors no em vaig atrevir a trotar. Diria que vaig aguantar força estona. De fet passava els primers punts de control i avituallaments amb bon ritme i parcials molt bons. Em va sorprendre molt no trobar beguda envasada a l'avituallament. L'aigua era de font! I la beguda isotònica no era res més que aquella mateixa aigua amb polvos isotònics! Entre la presentació de les olles on es recollia la beguda amb la tassa que proporcionava l'organització a la sortida, i el sabor horrorós, la veritat fou que vaig prendre'm allò amb força recansa i un xic de fàstic fins hi tot. No podia deixar d'hidratar-me, i creia que era millor beure com fos i el que fos. A banda d'hidratar-me, vaig menjar sòlid, i vaig alliberar els peus de les bambes i mitjons per tal de refrescar-los i evitar friccions. Uns 5 minutets, total només em trobava al km 17.  El següent punt d'avituallament era al km 33 al Coll de Poses. Poc abans d'arribar vaig començar a trobar-me malament. De forma molt lleu, però un incipient mareig, i somnolència (ja començava a caure la nit) feien acte de presència. Vaig creure que al Coll de Poses podria recuperar-me, hidratar-me i descansar. Aquest cop, ja no vaig ser capaç de tornar a beure la maleïda beguda isotònica, i vaig optar per beure només aigua. També vaig menjar un xic de plàtan i un sandwich de l'organització, mentre tornava a descalçar-me i tornar a untar amb vaselina els peus. Creient que el mareig desapareixeria amb tot això, enfilo l'ascens al Matafaluga. Quins 14 Kms! Els 5 d'ascens van ser agònics. Marejat, mig adormit, em començaven a venir fàstigs. El meu cap repassava quina podria ser la causa. Deshidratació impossible per la quantitat de líquids beguts i temperatura ambiental. Fatiga? Mai m'havia passat abans! A cap Marató, ni als Monegros l'any passat!! Vaig començar a pensar en els fàstigs amb que em vaig prendre la beguda isotònica! Durant la pujada vaig haver de seure més d'una vegada. Cada cop que seia havia de respondre unes 123 vegades que em trobava bé! Tots els marxadors que em veien en aquella situació s'interessaven pel meu estat lògicament. Em vaig començar a posar nerviós, cosa que em provocava majors mareijos i suors. Fins i tot vaig arribar a vomitar a l'intentar menjar una barreta energètica per si m'ajudava. Tenia dues opcions. Trucar al 112, o continuar fins a Sant Llorenç i plegar allà. Vaig decidir abandonar, però mirant d'arribar a Sant Llorenç. El parcial va ser d'escàndol, però el temps ja no era la meva preocupació. Vaig perdre molt temps. A l'arribar a Sant Llorenç, vaig estirar-me a terra. No podia aguantar més. Vaig espantar-me, tenia por de perdre el coneixement. Quan vaig poder vaig dirigir-me a l'ambulància per a que m'atenguessin. Vaig estar més d'una hora i mitja estirat a l'interior d'una unitat d'atenció mèdica hospitalitzada, on em van punxar per mirar el sucre, pressió arterial, freqüència cardíaca i oxigenació a la sa

ng. Tot ok!! Amb la tranquilitat recuperada, i més d'una hora en repòs estirat, vaig trobar-me molt millor. El mareig anava desapareixent. Vaig sortir de l'ambulància i quan m'acosto a l'avituallament, veig nous sandwitxos i coca-cola!!! Dues tasses de coca-cola van fer que em plantegés d'intentar continuar al següent punt. Descartat que era res greu, no em venia gens de gust trucar a casa a les 3:30 de la matinada. Vaig decidir continuar, no per arribar al final, sinó per trucar a una hora més decent als meus rescatadors. Era al km 46.
Miraculosament la matinada va ser molt plàcida. Em vaig anar sentint cada vegada més bé. El mareig desapareixia, i jo m'ho prenia com un passeig nocturn. Sense quasi pensar vaig arribar a la urbanització Cavall Bernat, després de començar a notar les cames a la pujada del Torrent de les Saleres des de les Arenes. Quin bon avituallament!!! Per primer cop sucs envasats!!! i Donuts!!! Allà vaig veure que hi havia la possibilitat de finalitzar la prova!! I dintre d'un temps força digne. Vaig carregar energies, i vaig decidir tirar cap a Vacarisses. Ja era al km 61! tenia 13 kms fins aVacarisses i 21 fins a Montserrat.
Abans d'arribar a Vacarisses recordo un tram que se'm va fer duríssim! Ple de graons naturals, molt alts, tant de pujada com de baixada. 15 hores abans haguéssin estat ridículs, però a aquestes alçades de la prova els meus genolls patien moltíssim cada graó. Finalment a Vacarisses ja vaig contactar telefònicament amb la família que ja era de camí cap a Montserrat. Arribava!! Els donava instruccions per a que m'esperessin amb el material que necessitava. A l'avituallament de Vacarisses no vaig poder evitar prendre "a relaxing cup of cafe con leche" al veure el rètol de la organització. No podia creure que després de decidir plegar em trobés tant a prop del final!
El tram entre Vacarisses i Monistrol em va semblar molt senzill. No sé si és fruit dels ànims pujats al veure que ja quasi està fet, o que realment no existeix desnivell ni pistes difícils o que molta part és asfalt, però realment va anar tot molt rodat. Quedava la darrera agonia!!
Els darrers tres kilòmetres, quan en portes 82,5, ve l'ascensió al Monestir de Montserrat per La Pista de l'Aigua. Una paret. Ple de graons naturals a la roca. Graons altíssims. Un dolor als genolls inhumà. Però s'havia d'acabar. Pensar en tot el que havia passat, com em vaig refer, la família esperant-me, el dolor, no podia evitar tenir unes ganes de plorar horroroses. El meu sogre em va venir a veure un kilòmetre abans de l'arribada. Hagués pagat diners per veure la cara dels marxadors que m'acompanyaven quan el meu sogre va espetar: "-Falta molt encara! I és un tram molt mal parit!!- va dir. Fins llavors només ens havíem trobat a una colla de mentiders que només feien que animar-nos dient que ja estava fet, que ja arribavem, i que quedava molt poc. Quan arribo a l'inici de les escales que porten al cremallera els meus dos fills grans van començar a còrrer per abraçar-me! Quasi em tiren! Bufffffffff No us explico les sensacions que sents, perquè no ho puc fer per escrit. La meva dona inmortalitzant el moment amb una càmara també m'abraça. Com els estimo! Quin gran momentàs!
Senyores i senyors, ho vaig fer. Vaig arribar! 20 hores i 39 minuts en solitari. Impressionant el gir que van donar els esdeveniments! Una gran lliçó! Un gran aprenentatge! D'això es tractava. El proper novembre l'Ultratrail de Collserola de 74 Kms espera. Allà mirarem de fer millor paper amb tot el que he aprés. Mica en mica. De la lliçó de la Desert Marathon dels Monegros he de dir que a la Matagalls CAP ampolla als peus!!I cap ungla perduda!! Doncs això.....anem aprenent.
Moltes gràcies a tots els que m'ajudeu d'una forma o una altra, com per exemple el company d'entrenaments Arnau i en especial a la meva dona per la paciència, ajuda i suport!
Demaneu la lluna, que la lluna anirà venint!

Tornada al cole! Resistint!

Senyores i senyors arriba la tornada al cole! Ja s'acaba l'estiu. S'acaben les reposicions, programacions soporíferes, platja, gin-tonics, i els entrenaments més entretinguts i llargs de tot l'any. Al menys, i a banda de la companyia de la família i el descans, aquest període té algunes altres coses bones. He pogut acumular una quantitat prou interessant de kilòmetres de cara als reptes que he d'encarar d'aquí fins a final d'any. De fet aquest setembre és apassionant: Barcelona Night Trail, Matagalls-Montserrat i La Mitja Marató de Sant Cugat. Tres grans cites que fan que el retorn a la feina sigui més suportable tot amanint-ho amb aquestes proves que m'han de servir de tests importants de cara a l'Ultratrail Compressport Barcelona del mes de novembre. D'aquest mes de setembre la Matagalls destaca per la seva peculiaritat. Una prova de 84 kms, en 24 hores, on bona part transcorrerà de nit. Vull mesurar, en una caminada de resistència no competitiva com és aquesta, les possibilitats de finalitzar dignament una Ultratrail de 74kms en competició (UT Collserola del novembre). Sóc un afortunat per haver pogut obtenir dorsal en el sorteig tot i ser el primer cop que m'inscrivia. La Night Trail m'haurà d'ajudar a aclimatar-me al trail nocturn i a tornar a mesurar correctament les distàncies de nit  per tal d'evitar deixar-me les dents en alguna baixada. Intentaré durant la travessa Matagalls-Montserrat poder realitzar seguiment on-line via twitter i facebook de les meves experiències i situacions. També procuraré poder realitzar algun mini reportatge audiovisual si les forces i la ment m'ho permeten. Per a mi serà també un test per a futures noves "produccions" si l'any vinent podem realitzar tot el que tenim en ment. Procuraré combinar distracció, humor, realisme, paisatge, banda sonora i que serveixi d'ajut als futurs participants de les edicions posteriors. Si algú de vosaltres pateix insomni la nit del 14 de setembre estigueu revisant twitter i facebook.
De moment no us atabalo més. Aquest post només ha volgut ser l'avís que això no s'atura, i de tot el que vindrà, i recordeu, sobretot el proper dia 11 les meves dues grans màximes: Demaneu la lluna que la lluna anirà venint, i Tothom qui arriba guan

Visca la Resistència

Visca la Resistència!! En molts aspectes i en molts àmbits, però també en la tipologia de cursa que més m'agrada. Potser el vocabulari esta un xic influenciat per la situació del País, o potser perquè estic llegint VICTUS, però és la paraula que he d'utilitzar. Els que seguiu el Blog sabeu que la meva intenció era intentar millorar molt els meus registres en les curses de 10 kilòmetres. Doncs intent fallit! Serà molt difícil. I crec que he trobat la causa principal: Falta de motivació. No he estat capaç de mantenir el rigor i la constància en el pla d'entrenament. La feina ha col·laborat, el tenir un nou membre a la família pot haver influit, però en honor a la veritat he de reconèixer que la meva falta de voluntat ha estat determinant. No estic preparant cap Marató, ni cap Desèrtica (com hagués hagut de ser), ni cap prova mítica; simplement lluitar contra el crono. Doncs ja ho intuïa, però ara estic segur...no m'agrada gens. I així és molt difícil fer els sacrificis necessaris per millorar. És per això que espero tenir pitrall per la Matagalls-Montserrat, i començar a preparar l'any vinent amb les Mitjes Maratons. Un any vinent que em re-plantejaré. Ja us mantindré informats, però només us dic que la Marató de Barcelona serà part del programa de preparació, i que un nou projecte m'il·lusiona. La Matagalls seria un bon test per veure'n la viabilitat. La clau: LA RESISTÈNCIA! Proves on qui arriba guanya, com sempre us insisteixo.
Darrerament la Cursa de Bombers, i Els Deu Blaus de Gràcia (Molt recomanable a qui li agradi còrrer sense aglomeracions i excel·lent organització) m'han fet veure el que us deia. Vaig fer millor temps en els primers 10.000 de la Mitja Marató de Barcelona!!! Ara a participar a la primera edició de la Cursa de la Guàrdia Urbana de Barcelona i la tan entranyable per a mi Cursa de La Maquinista. Després esperar que el sorteig de la Matagalls em sigui favorable. I ja tindrem motivació!!
La meva motivació està en la Resistència, sempre ho ha estat i en l'esport també. En els temps que corren, mira que n'arriba a ser de necessària. Quines notícies més cansines!! La veritat és que començo a estar fins els collons de tots els Pendons Vermells (els qui heu llegit VICTUS ja m'enteneu). No m'estranya que a Catalunya cada cop hi hagi més maratonians, ultra-fondistes, etc... Som experts en resistir i aguantar. Com sinó podem mantenir la serenor davant el Duc de Wert, la Virreina De Llanos, en Felipó VI i tota la parentela? I no ens agrada anar ràpid. La velocitat no és el nostre fort, oi? Tot ben pensat, meditat, sense pressa, mica en mica, i sense còrrer. Aguantant i aguantant i aguantant. Resistint i resistint i resistint. Com una gran cursa d'ultra fons que no s'acaba mai. Realment només en un país com el nostre pot sorgir un personatge com en Kilian!!Per acabar amb la metàfora us recordaré el que sempre reitero que dic als meus fills. Hi ho he dit més amunt. Hi ha curses on no cal ser el primer, només cal arribar per guanyar. Portem 300 anys de cursa, i encara no hem arribat. No importa que no serem els primers, però caldrà arribar per guanyar.

Emoció, Il·lusió i finalment a refer-ho tot!

Poques emocions he viscut que pugui equiparar a la de creuar la línia d'arribada d'una Marató. Com en altres situacions, el primer cop es recorda amb especial carinyo (o no), però el plaer existeix  totes les ocasions. Ara fa pocs dies vaig completar la meva tercera Marató. La primera vegada que ho aconsegueixo en menys de 4 hores. Tal i com reclamava al post anterior vaig tenir una cursa perfecte! Cap altre preocupació que mantenir els ritmes programats i hidratar-me correctament. Quins últims metres! Quines ganes de plorar! (la fatiga i recordar els mesos de preparació ajuden molt). Ganes de plorar que s'accentuen al veure els membres de la Creu Roja fent esforços impressionants per intentar reanimar a un corredor estès a pocs metres de l'arribada i intuir que la cosa no sembla que vagi gens bé. Us ben asseguro que és una imatge que costa esborrar i que enterboleix qualsevol voluntat de celebrar la fita assolida. Però no hi podem fer res i cal mirar endavant.  Descansi en pau.
Una de les característiques d'aquesta Marató per a mi és la vessant popular i humana combinada amb professionalització. Tant de voluntaris com dels milers d'anònims que t'esperonen durant tot el recorregut. I a Barcelona n'hi ha, i molts! Només els que l'hem correguda sabem com són de valuosos i necessaris tots els crits, ànims i fins i tot queixes d'algú que et retreu que t'aturis quan estas a prop del kilòmetre 37!
Aquesta EMOCIÓ es transforma en IL·LUSIÓ al finalitzar la cursa. Il·lusió pel següent repte. Els que heu seguit el blog des de l'inici sabeu que aquest repte del 2013  havia de ser l'Ultramarató Desèrtica dels Monegros. Doncs fa 48 hores es va fer públic que no se celebraria l'edició del 2013 per falta de patrocini. Tota la temporada esperant, i planificant amb aquest repte al cap. Doncs a REFER-HO TOT. Ja porto hores pensant i començo a veure nous reptes motivadors. Tinc massa poc temps per poder arribar a altres competicions com COSTA BRAVA XTREM o ULTRA TRAIL BARCELONA.  Per tant d'aquí a l'estiu ens centrarem en curses de 10.000. Objectiu millorar la velocitat per a traslladar la millora a les Mitjes Maratons i Maratons futures i repte baixar dels 40 minuts. Més endavant, ja veurem. Matagalls-Montserrat, Behobia-Sant Sebastian,  Campionat de Catalunya de Mitja Marató,etc...dependrà d'obtenir dorsal, temps que assolim i agenda. Cal seguir progressió, cal seguir millorant. Recordeu quin és el gran repte abans del 2015.  No m'oblido ni re-plantejo, només re-planifico per assegurar millor que hi arribo.

Senyores i senyors, propera parada CURSA BOMBERS! Sí, soc un dels afortunats que té dorsal! Una de les curses més distretes i ràpides del calendari. Serà el punt de partida per veure com de lluny estem dels 40. Mentretant m'hauré de conformar veient les cròniques de La Marathon des Sables per televisió.......de moment.

Si no són naps són cols!!!!!

Senyores i senyors ja arriba l'esdeveniment esportiu personal de l'any! La Marató de la pròpia ciutat! I quina Marató!! Recordo l'ambientàs de l'any passat!! Tots els grups, famílies, compatriotes, col·locats al llarg de tot el recorregut! Els Francesos, els Holandesos, els Alemanys, Els Polonesos... Quina sensació poder còrrer entre tanta afició i banderes de tots els països! L'any passat va ser la meva primera Marató, enguany serà la meva tercera. Pel camí, Mitjes Maratons (Sant Cugat, Sitges, Granollers, Barcelona,... i un bon grapat de curses de 10 kms. I en totes aquestes curses un denominador comú...SI NO HAN ESTAT NAPS HAN ESTAT COLS!! Què difícil és tenir una cursa perfecte!! Quan dic una cursa perfecte em refereixo a una cursa on només es tracti de lluitar contra les teves cames. Recordo quan començava a còrrer i veia als companys de cursa preparant-se meticulosament a la sortida, escalfant, revisant material, bebent, etc... i jo que pensava que eren massa exagerats!! Senyores i senyors en una Marató qualsevol petit detall pot fer-te la murga!! Mai a la vida hagués imaginat fer tantes proves amb els mitjons!!!!! Quan et penses que fent tests amb les bambes i els mitjons, plantilles i compeeds ja tens el tema llagues solucionat, apareix el fregament de mugrons. Quan et fixes més a la següent cursa i busques una bona samarreta tècnica i t'untes força amb vaselina, t'escalden els pantalons. Doncs afegim vaselina a l'entrecuix!! El material que no dóna  problemes en curses de 10kms o Mitjes Maratons pot donar-los en una Marató!!! No ho oblideu!! A la Marató de València uns pantalons que no m'havien donat cap problema abans a altres curses, em van provocar una insuportable molèstia a partir del km 30. El mateix em va passar amb les proteccions anti llagues als peus tant efectives a les Mitjes Maratons. Quin mal!! I que frustrant és sentir-te bé físicament però tenir un dolor als peus i al meluc a cada impacte del peu a terra! ës per això que us dic que tots els detalls són importants!! Eviteu la fibra els dies abans!! Si utilitzeu gels o gominoles no oblideu de beure mentre ho preneu!! També he hagut de patir algun mal de ventre!! Els problemes gastrointestinals també poden aparèixer i fer més difícil la cursa. En definitiva on abans trigava 20 minuts per a preparar-me ara necessito una hora!! No subestimo gens els experts i escolto qualsevol consell!! Des de vigilar alimentació els dies abans, anar amb molt de compte amb l'esmorzar del mateix dia, material testejat en tirades llargues, cuidar els peus amb cremes anti-ampolles, mitjons com Déu mana i algun compeed a la zona que ja conec que m'és més propensa a sortir-ne, vaselina a entrecuix, natges, i mugrons, pantalons ben amples i sense pressió, cuidar la hidratació dies i hores abans, i per descomptat hidratar correctament durant el recorregut vigilant l'efecte intestinal dels gels energètics. Potser sóc un freaky, però us asseguro que és molt millor ser un freaky, que un freaky escaldat, amb ampolles als peus, i mugrons completament ensangonats. Ànims a tots els que participareu a la Marató i a banda de vigilar tots els efectes que us he comentat, hi ha el més perillós de tots: CREA ADDICCIÓ!!!!!! Ens veiem a l'arribada!! I recordeu el que els dic als meus fills TOTHOM QUI ARRIBA GUANYA, només es tracta de saber l'ordre!

Salut!

Sssshhhhh!! Diria que em segueixen....

Senyors!! Ja ha arribat el nou  membre  de l'equip!! Tot ha anat molt bé, i la meva dona es troba perfectament.  Va ser espectacular veure la reacció dels altres germans al veure el Jan. La baba m'està rajant aquests dies a uns nivells que em preocupa seriosament patir algun atac hipobàbic ( si es que existeix ). Finalment en Jan va nèixer el dia 7, en comptes del dia del meteorit.  Meteorit que finalment no va impactar a la Terra,  i si no que els ho preguntin als ciutadans de Txeliàbinsk. Això és com si jo que esperava en Jan hagués acabat tenint una filla. Per sort la ginecologia deu ser més fiable que l'astronomia.
Durant aquests dies jo he continuat preparant-me per la Marató de Barcelona amb les Mitges de Sitges, Granollers (quin ambientàs més patriòtic durant tot el recorregut) i Barcelona (quina altimetria per a rècord personal!! ). La progressió continua i les millores en els temps crec que ho certifiquen. Ara ja no puc fer més competició fins el 17 de Març, un dels grans dies de l'any. Espero no fer llufa i assolir el repte marcat per tal de tenir un bon cop de moral per començar a preparar els 120 kms dels Monegros.
Aquests dies per això estic un xic neguitós. Veient les notícies de l'actualitat juntament amb el fet que a totes tres curses he tingut la sensació que algú em seguia han fet preocupar-me!!! Us ho asseguro!! Crec que estic sent seguit!!! De fet  twitter, facebook i aquest bloc ho confirmen. Per cert vull aprofitar per saludar als visitants d'aquest bloc des de Corea del Sud!!?? (potser Esparver en sud coreà és la fonètica d'alguna marranadota? Com jo  no tinc responsabilitats públiques no crec  que sigui interessant seguir-me, tot i que per sort vosaltres sí que ho feu. Rectifico, interessant molt!!!! però no en treureu el que se'n pot treure de seguir a qualsevol polític amb poder. Per exemple, una foto meva despullat no tindria tant interès com la d'en Duran i Lleida o Benet XVI. Què li deuen haver trobat els de METODO3 a aquest home per a que hagi decidit  plegar!!!!
Dites totes aquestes bestieses espero que tots els qui hagin fet coses il·legals vagin a la presó, els qui hagin fet coses èticament reprovables deixin la política i es dediquin a pencar i que els mitjans de comunicació  se centrin a informar sense tendenciositats ni partidismes. Senyors cal fer net!! I no oblideu que si demaneu la Lluna, la Lluna anirà venint. No deixeu de demanar la Lluna!! Jo ho faig cada dia i arreu on puc.
Miraré de fer un nou post dies abans de la Marató. Ja us explicaré com han anat les darreres setmanes de preparació. Ve tant de gust entrenar amb el fred i les nevades d'aquests dies!! DEMANEU LA LLUNA!!!!!!!

Que l'asteroide DA14 no ens foti la festa!!

Ara resulta que un asteroide la pot liar el proper 15 de Febrer!! Si ha de passar un catàstrofe de magnitud global, millor que sigui aviat! Seria realment fotut que passés després de 24 mesos d'entrenament i preparació! Aquesta preparació que fa setmanes que ha començat em va fer còrrer la Sant Silvestre i em farà visitar Sitges, Granollers i Badalona en els propers dies.
Quines bones sensacions el passat dia 31 de Desembre a la Sant Silvestre de Sant Cugat!! Va ser una cursa on les meves cames semblaven anar soles, semblava que portaven un pilot automàtic. Vaig acabar molt fort, no només pel fet del ritme superior al de l'inici (fàcil d'altra banda pels taps de  Avda Cerdanyola o Carrer Santiago Russinyol), sinó també per l'estat al finalitzar-la!!  No sé si va ser la progressió lògica fruit dels entrenaments, l'ambientàs de la gent de Sant Cugat que omplien el centre de la vila, les noves bambes, la encara lleugeríssima reducció de pes,...o potser tot una mica. En definitiva, un d'aquells dies on veus que vas pel bon camí per assolir els reptes marcats.
D'aquí uns dies mesurarem amb un test més seriós. Per primer cop participaré a la Mitja Marató de Sitges. Serà la meva tercera mitja. La distància ja em permetrà treure més conclusions que els 10 mil de Cap d'Any. A més depenent de com em senti, tindré unes setmanes abans del següent test: La Mitja Marató de Granollers per revisar la progressió.
Dit això, un altre asteroide anomenat JAN està a punt d'impactar a la Terra; i també pot provocar forces canvis en la programació! Pels que no ho enteneu, estic a punt de ser pare per tercer cop!!! Ì està previst teòricament pel dia 15 de Febrer. Sí, sí, el mateix dia que també està previst que passi el fotut DA14!! Sigui com sigui, el cataclisme jo el tinc doncs garantit aquest mes de febrer. Ja tinc ganes de tenir-lo entre nosaltres, i més encara després d'haver anat per primer cop a còrrer un entrenament amb el meu fill POL acompanyant-me en bicicleta xerrant com un adolescent (de 5 anys!) i còrrer els metres finals de la Sant Silvestre agafat de la mà d'en NEL (un altre adolescent de 3 anys).
Ja veurem si en el proper post ja us puc donar la notícia del naixement, o encara haurem d'esperar un xic més!! Per passar els nervis i l'espera anirem fent kilòmetres!