Nova Crònica Èpica - La Collserola

Quina jornada! No sempre és possible compartir competició amb primeres figures de l'especialitat, però per si no fos prou motiu de neguit estar a punt de començar una travessa de 74 Kms i més de 2.500 metres de desnivell acumulat, el compartir la sortida i els controls previs de l'organització amb autèntics campions feia augmentar la sensació de "què he fet inscribint-me?!". La Matagalls em va servir de molt! Entre d'altres idees apreses, la principal fou que aquestes competicions són molt llargues, patirem molt, i no m'he de creure les sensacions, donat que canvien en qüestió de minuts.
A un grau de temperatura a la sortida, a les 06.45 hores del matí a Can Caralleu de Barcelona, no em treia del cap el Desert dels Monegros al mes de juliol. Quin canvi més extrem. Allà vaig començar a aprendre lliçons. Un escalfament massa curt i molt poc escalfat va ser el preludi de la sortida.
Un ritme de collons de la majoria de participants per començar! O foto el ridícul, o soc l'únic que arriba, vaig pensar. Tothom corria com si fos la cursa del Corte Ingles! i teníem 74 kms per endavant! L'organització amb bon criteri va preparar unes rampes estil "Angliru" només a pocs metres de l'inici. Així va ser impossible que un "amateur" com jo pogués seguir aquell ritme. La meva tàctica era clara: Caminar en pujada, trotar en pla i saltar per les baixades. Fins al primer avituallament del km 11 a Creu d'Olorda no van parar d'avançar-me corredors. El ritme de cursa era brutal per a mi. I quins avituallaments! Semblaven buffets d'esmorzar d'hotel. Galetes, barretes de cereals, fruita, avellanes, dàtils, gominoles,...i les begudes eren totes envasades!! fins i tot amb refresc de cola (combinació de sucre, cafeïna i gas)!!
A poc de sortir del primer avituallament, cap el km 15 primer ensurt. En una forta baixada (de les moltes que em trobaré), amb la pedra relliscosa, vaig patir una caiguda. Em creia que m'obria el cap! El grup de corredors que ho van veure em van ajudar a aixecar-me. Sort que duia tot el cos força cobert de roba. Tot i això encara duc una bona esgarrinxada al genoll dret. En aquell moment no em feia mal res. Només l'ensurt. Però un ensurt que em farà perdre molt temps al no prendre'm les baixades posteriors gens alegrement. De fet faré les baixades següents amb un canguel·lo digne d'octogenari. Fins al següent punt d'avituallament a La Salut continuen avançant-me corredors. Arribo al km 24 en la posició 381. Un cop més, a poc de deixar enrere el punt de control, un nou ensurt. Aquest cop més "bèstia". Un senglar m'apareix corrents per la pista on vaig trotant. Quin soroll fotien les potes al picar el terra de sorra! Quan deuen pesar aquests monstres! Us asseguro que aquell soroll era el que feia més por! En aquell moment encara mantenia contacte amb altres participants amb qui ens aniríem trobant durant bona part de kilòmetres. Al km 35 aproximadament, un corredor m'avança a un ritme infernal! Com pot ser! Era impossible aquell ritme per algú que anés darrera meu fins llavors. Vaig recordar en aquell moment que els corredors de la competició de 42 kms feien el mateix recorregut inicial i havien sortit una hora i mitja més tard. Era el primer classificat de la Mitja Volta!! Uns minuts després una altra silueta ens avança. Reconec l'equipació Buff, i que la silueta és de noia (en això soc molt bo). No hi ha dubte, és l'Emma Roca, sots-campiona al Mont-Blanc, i una de les millors del món!!!
Les meves sensacions en aquells moments no eren gens bones. Començo a estar fins els collons del fred, començo a sentir les cames pesades, cansat, cagat a les baixades, massa endarrerit,...però recordo Matagalls...vaig millor, falta molt, tot pot canviar... a millor o a pitjor,...cal aguantar.
Arribo a Santa Maria de Vallvidrera al km 39 en 405ena posició. Si no soc últim, falta molt poc. En aquest punt la organització ens entrega la bossa que nosaltres mateixos els havíem entregat amb pertinences i material propi. Allà em trobo amb recàrrega de vaselina per fregar-me els punts delicats i peus, els powerade, i un ibuprofeno!! com a material més valuós. Si us dic que un puto ibuprofeno aconsegueix que passi de la 405ena posició actual a la 270ena al següent punt al km 54 a Can Coll, podreu imaginar la importància de casos com Armstrong, o Eufemiano Fuentes!!!. Vaig recuperar-me, em vaig tornar a sentir fort. A més, era el tram conegut. A Sant Cugat. On jo entreno a l'estiu habitualment. A casa. I on tenia la meva Fan Zone. Una Fan Zone amb els tres fills, nebot i company de curses, cunyat i el meu pare. Faltava gent, però la grip intestinal havia deixat mitja família KO. I mentre tenia la dona, sogres i mare al llit, jo fent el capullo per la muntanya. La sensació de culpa encara la porto a sobre avui!
Tot anava bé, fins arribar la foscor. Quin canvi. El frontal no m'il·luminava prou. Em costava seguir les marques per no perdre'm. Perdo 91 posicions a l'arribar al punt de Cerdanyola al km 64. Només són passades les sis de la tarda, però el fred intens i la foscor, fan que la meva psique pensi que és ja nit, que es fa tard, i se'm fa molt pesat continuar. A més, començo a paranoiar sobre si la sensació de defalliment pot ser l'inici del virus familiar, i pugui tenir problemes en poc temps. Quin neguit. La simpàtica família de senglars que em torno a trobar sembla que em miren com pensant que el bèstia sóc jo i no ells. No m'hi veig, em puc perdre, em puc trobar malament, puc caure, vaig completament en solitari,...Finalment arribo a Vallvidrera. He recuperat una posició! Segur que per abandonament d'algun company. Només resten 4 kms. Ja està fet, però encara falta. Durant els 4 kms tinc temps de comprobar que efectivament el virus familiar que els ha provocat marejos i nàusees també el duc a sobre. Tot i l'inici de la sintomatologia, després de 14 hores i 17 minuts arribo de nou al punt de sortida. Posició final 369. Arribada força deslluïda. En solitari, sense quasi públic. De fet només cunyat i sogre aplaudint-me (gràcies Pep i Josep), i un membre de la organització capturant pitrall i donant-me obsequi. Un final modest, per a un corredor modest. Però senyors una gran gesta! Com dic als meus nanos: Guanya qui arriba! o en glamourós pedant: VIKTOR EST QUI FINIT.